La Fúmiga: «Ara hem de suportar tota la pressió i expectatives que s’han creat cap a la música en valencià»

Tot gran grup amaga una gran història al darrere. I, en aquest cas, ens trobem davant una de les bones. Una colla d’amics que tocaven junts per animar la gent del seu poble i que han acabat per convertir-se en tot un fenomen musical. Amb més de 26.000 seguidors a Instagram i cançons amb quasi 1.500.000 reproduccions a Youtube, La Fúmiga ha aconseguit portar les agrupacions de carrer als escenaris, tot revitalitzant el panorama valencià.

En el dia de hui parlem amb José Beteta, un dels dos cantants del grup, que ens ha permés conèixer un poquet millor als xics d’Alzira.

P: On naix el projecte de La Fúmiga?

R: La fúmiga naix de l’evolució natural d’uns músics que tocàvem a Alzira, cadascú en el seu grup d’amics i en les seues xarangues, però que, per afinitats i per haver coincidit en molts llocs tocant, vam formalitzar la creació d’una xaranga que en un principi tenia com a funció amenitzar festes del poble. Un dels primers projectes que va sorgir d’aquesta nova formació va ser el de fer una festa autogestionada en la qual nosaltres llogàvem una sala i oferíem un concert de vàries hores en el qual volíem oferir una opció alternativa a la nostra ciutat, i va ser tot un èxit, ja que aconseguirem juntar centenars de persones. Aquests festivals, anomenats Fumifest i Fumivern van obtenir una rebuda excepcional per part del públic i açò ens va fer plantejar-nos traspassar la nostra activitat del carrer a l’escenari.

P: Com va ser la decisió de passar de ser una xaranga al que sou ara?

R: No va ser una decisió premeditada, va ser una fugida cap endavant de la xaranga. Quan ens vam adonar, vam veure que podíem preparar un concert d’una hora, tocant majoritàriament cançons del nostre repertori més alternatiu, per a poder fer el tipus de música que nosaltres normalment escoltàvem, amb temes de La Gossa Sorda, d’Obrint Pas… Aquest projecte l’estrenarem en el concert del 8 d’octubre d’Alzira de 2015 amb, precisament, La Gossa Sorda i Txarango, que va ser un gran punt d’inflexió per a elegir aquesta via.

P: Quan éreu una agrupació de carrer tocàveu cançons d’altres grups. Com va sorgir la idea d’escriure KARRASKETON, la primera cançó que composareu?

R: Karrasketon va sorgir com a un regal per a una amiga nostra. Vam voler fer-li una composició que es pugera tocar en xaranga, ja que el tema original és una cançó per a ser tocada així. En veure l’èxit que va tindre als carrers, decidirem adaptar-lo a un format d’estudi, i allí va ser quan comptarem amb la col·laboració de Mireia (Pupil·les), que ens va posar la veu, ja que nosaltres en eixe moment cantàvem ben poc. Karrasketon és el símil del que és La Fúmiga, una formació que va passar del carrer, sense pretensions, a un format d’estudi.

P: Una de les cançons més especials per als oients de la música en valencià és «Cançó que mai s’acaba», ja que recorda a grups pioners. D’on va sortir la idea d’escriure aquesta cançó? Esperàveu la rebuda que va tindre?

R: Aquesta cançó va ser una idea del meu company Artur, una de tantes bones que en té. Al principi, nosaltres no sabíem de que parlar, ens preguntàvem quins temes podríem desenvolupar. Un dia ens va sorgir la idea de fer un homenatge a tots els grups que nosaltres escoltàvem de xicotets. Seria molt injust dir que és un homenatge a la música en valencià, ja que ens deixem a moltes i moltes persones, però és un homenatge a la música que nosaltres escoltàvem. El resultat ha sigut un èxit, tant musicalment com amb la cançó en si mateixa. És un tema del qual ens sentim molt orgullosos.

P: De totes les col·laboracions que heu realitzat, quina és la que més il·lusió us ha fet?

R: Seria molt injust nomenar sols a una de les col·laboracions, perquè totes les hem buscades perquè admirem la feina que fa aquesta gent, així que estem molt contents amb totes. Però si he de triar una, diria que ens quedem amb la de Mireia (Pupil·les), ja que era companya nostra en el conservatori d’Alzira, en la banda, en el cole… Amb Mireia hem crescut, i poder tornar a treballar amb ella en un altre àmbit, vint anys després, ha sigut molt especial. Karrasketon fou la primera cançó composada integrament per La Fúmiga.

P: En quin moment creus que es troba la música en valencià?

R: Doncs ara ens trobem en una situació de transició i de mesura del nostre múscul. Després de la retirada de grups com Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat, que han sigut referents, va vindre una altra fornada, també molt potent com Zoo, Auxili, que ara han fet una aturada. D’aquesta manera ens quedàvem la resta, que havíem de suportar tota la pressió i totes les expectatives que s’havien creat cap a la música en valencià.

P: Quan realitzàreu el canvi i començàreu a ser un grup que actuava als escenaris, imaginàveu tot el que heu aconseguit? On penseu que podeu arribar?

R: Com he dit abans, açò ha sigut una fugida cap endavant, i en aquesta fugida sempre hem notat la calor del públic. El públic de vegades eren deu persones, però així i tot, sempre hem notat molt bon feedback amb ells. A mesura que hem anat avançant en l’espectacle i creixent com a grup, ens hem trobat sempre una acollida boníssima però mai esperàvem que fora d’aquesta envergadura. Sabíem que podíem agradar a un grup de persones, però no esperàvem que, per exemple, anàrem al Festivern i tinguérem milers i milers de persones cantant les nostres cançons o també, tindre milers de reproduccions mensuals a les nostres plataformes. Aquest fet ens desborda i ens crea un sentit de responsabilitat molt gran. Nosaltres el que volem és poder estar prompte als escenaris i tornar a la gent eixa estima que ens regalen i ens enorgulleix.